El mar Mediterrani Occidental

Els mars temperats es troben a latituds mitjanes, entre els paral·lels 35º i 55º, dins la zona dels climes temperats. Aquests climes es caracterizen per tenir uns patrons estacionals molt marcats deguts a les oscil·lacions latitudinals que experimenta el front polar al llarg de l’any.
El front polar és el responsable de la generació de depressions i del seu moviment en aquestes latituds. Durant l’hivern es troba en latituds més baixes, provocant que les depressions circulin per aquestes latituds, mentre que a l’estiu es desplaça a latituds més altes permetent que les zones anticiclòniques subtropicals abracin les latituds més baixes. Durant l’hivern també és el periode en què el nombre de baixes pressions és màxim i són més potents.

Dins d’aquest marc climàtic de climes temperats trobem el clima mediterrani que és el propi de la conca mediterrània. La dinàmica descrita anteriorment es veu àmpliament modificada per les característiques de la conca. El Mediterrani és un mar pràctiament tancat per grans masses de terra i envoltat de relleus muntanyosos molt elevats. Entre els mesos d’octubre i maig és quan les depressions que circulen pel nord solen afectar la conca mediterrània. Mentre que a l’estiu tota la conca es troba sota la influència de les altres pressions que eviten que les depressions hi puguin penetrar. Donant lloc a un patró d’estius calorosos i secs i hiverns humits.
El cicle anual sobre el Mediterrani occidental ve marcat pel domini de les altes pressions, durant el periode estival. La influència de l’anticicló subtropical (anomenat de les Açores) estabilitza el temps i dóna lloc a un estiu calorós i sec. Durant aquesta estació els vents dominants són vents d’origen tèrmic, les brises, i tenen caràcter local, amb intensitat variable i de direcció perpendicular o paral·lela a la costa. És un periode de calmes i amb poc onatge. La forta insolació escalfa la capa superficial de l’aigua.
Amb l’arribada de la tardor disminueix l’escalfament diürn. El continent Euroasiàtic es refreda ràpidament, molt més que el mar Mediterrani que té la seva temperatura màxima anual. Aquestes condicions afavoreixen la convecció. L’arribada d’aire fred del nord, fins i tot a nivells alts (DANAs o les populars Gotes Fredes) provoca una ciclogènesis dins la conca mediterrània en la que es genera una depressió entre el Golf de Cadis i el Golf de Gènova. Aquestes depressions afecten sobretot a la costa de llevant de la Península Ibèrica. amb forts vents de llevant i temporals de mar molt durs. Aquestes situacions són més freqüents i virulentes (fins i tot es formen mànegues o xucladors) durant la tardor però es poden es poden produir en qualsevol moment de l’hivern. És l’època de l’any en què el nivell del mar és més alt, la temperatura de l’aigua més elevada i l’alçada d’ona és més alta.

En aquesta regió l’hivern es caracteriza pels vents del nord. El pas de baixes pressions per centre-Europa juntament amb el posicionament de l’anticicló al centre de l’Atlàntic generen un flux del nord. A més a més, el refredament continental fa que l’aire fred circuli pel fons de les valls i es canalitzi pels massissos dels Alps, Pirineus i Massís Central francès. Aquests fets combinats donen lloc a vents intensos i persistents a l’àrea del Golf de Lleó, però que s’extenen fins a Sicília i les Balears. Aquests vents són el Mistral a la Provença, la Tramuntana a Catalunya i Balears i el Mestral a les Terres de l’Ebre. Aquests vents, malgrat no provocar els temporals més durs, sí que són importants per la rapidesa en què els generen, la seva persistència i la freqüència en la que es donen. L’origen fred dels vents del nord provoquen un fort descens de la temperatura superficial del mar.

L’hivern és una estació molt dinàmic i entre els passos de depressions i les situacions del nord, hi sol haver un periode llarg de calmes, que dura entre 2 i 4 setmanes entre el mes de gener i febrer. Aquest periode es caracteriza per una influència de l’anticicló tèrmic centre-Europeu que estabilitza el temps. En aquest moment es registren els màxims anuals de pressió atmosfèrica. Durant aquest periode els vents són febles, es produeixen brises locals. El fenomen més destacable és el descens del nivell del mar. Són les anomenades minves de gener. Aquest descens és produït per l’augment de la pressió atmosfèrica, la contracció de l’aigua per la disminució de temperatura (efecte termostèric) i per la manca de vents que empenyin l’aigua cap a la costa.

A la primavera l’augment de les hores de sol comença a rescalfar el continent les situacions convectives es veuen afavorides, sobretot en presència d’aire fred en alçada. A més a més, el front polar es desplaça progressivament cap al nord. Això permet l’entrada de fluxes del sud-oest, que són càlids i humits, sobre el Mediterrani. La presència d’aquests vents en superfície combinats amb aire fred en alçada provoca situacions de ciclogènesis similars a les de la tardor (DANAs o Gotes Fredes) en les que es generen depressions responsables dels temporals de llevant i sobretot llebeig a la costa est de la la Península Ibèrica. A mesura que l’estació avança l’anticicló subtropical s’imposa l’incursió de depressions i aire fred a la conca mediterrània disminueix. Essent el temps cada vegada més estable.